Palestina, la terra dels miracles

Palestina, la terra dels miracles


“I per què haurien de confiar en mi?” Eixa és la qüestió que se’m va passar pel cap des del moment en què vaig posar un peu a Palestina. I seria normal que pensaren això, tenint en compte que institucions o organitzacions molt més grans que jo han girat la cara, han permés una opressió brutal, fins a arribar a sentir llàstima per un poble maltractat, pensant “com hem arribat fins a aquest punt?”

I, per això, jo els mirava i tractava de veure’m a mi mateixa a través dels seus ulls. Al final, espere haver pogut ser font d’esperança, però trobe que, en definitiva, l’esperança brota d’ells i me l’han donada ells.

Cada cert temps, en la vida d’una persona d’Occident (que té al seu abast tot tipus d’objectes que puga desitjar), és necessari que es presenten situacions en la vida per poder descobrir-te a tu mateix i veure com ets d’impotent davant el caos del món.

I això he pogut experimentar jo; com sóc de xicoteta per poder canviar el món. Aquest viatge té coses espectaculars que escapen a la meua ment: la perfecció dels paisatges, la bondat de les seues gents, la comunió entre religions, però també la maldat sense límits del cor humà. He pogut comprovar com el terme “ésser humà” perd o guanya significat segons el poder de les mans que el porten.

D’aquesta manera, les persones, completament deshumanitzades, passen a ser joguines abstractes en mans de tot un miserable sistema que es ven a sí mateix com el bressol de la tolerància, de la cultura, de la democràcia, del respecte i, el que és més irònic, de la llibertat. Aquella que es creuen en el dret de llevar a tot un poble per alimentar tota una sèrie d’interessos. Perquè al final, estem immersos en societats hipòcrites i deshumanitzadores, societat de cecs, i és una realitat que no hem d’obviar en el nostre dia a dia.

Com deia, he pogut experimentar com els palestins, com a poble, com a persones que per al món han deixat de ser-ho, ho són. Com tenen pors, alegries, il·lusions, vides, plans de futur, de vida, expectatives, festes… exactament igual que la gent d’Occident, igual que qualsevol persona del denominat “Primer Món”. I són persones que creixen acostumant-se a tindre una arma apuntant-los al pit. Creixen amb restriccions per a tots els aspectes de la seua vida. Creixen entre murs, en una presó. Creixen sense llibertat. I ningú fa res.

Quan tens a un poble tancat llevant-li tota la seua independència com a éssers humans, tots els seus espais verds, controlant les seues vides, matant i torturant, el que aconsegueixes és una olla a pressió que t’explotarà a la cara.

No sé si he aconseguit transmetre el que anava a fer allà, si els he donat la meua mà. El que sé és que ara tinc un camí molt llarg i no gens fàcil a recórrer, entre una societat ignorant i adormida, per crear consciència. Espere que d’alguna manera el meu missatge els arribe i els faça sentir acompanyats.

Diuen que per posar pau en aquesta terra faria falta un miracle. Però no se m’ocorre un lloc millor que en la terra dels miracles. Com ens van dir des del primer dia, és una terra de llums i ombres. Per cada ombra nova que els imposen, aquest poble aconsegueix encendre tres ciris, amb molta llum. Terra de lluita, de resistència i de vida, de força i d’esperança. Terra de colors, de sabors. Terra de respecte i tolerància. Terra de la pau i la comunió. Terra del ressorgir, de la llibertat.

Perquè pot haver amor en les lluites i perquè hi ha lluites que enamoren, Palestina s’ha quedat amb el meu cor.

Irene Navarro
Voluntaria en el campo de trabajo de Palestina

Hay 3 comentarios

Añade el tuyo
  1. Maria Nieves

    Como hermanos, con sus sueños y sus frustraciones. Un pueblo joven en ilusiones y viejo en vivencias. Un pueblo acogedor que es capaz de seguir esperando. Gracias Irene por tu ilusión, por tu lucha, por los sueños y las esperanzas. Ojalá muchos pudiesen experimentar ese compartir la vida con un pueblo donde sus derechos están tan violentados. Hay que seguir. Gracias por atreverte. Merece la pena. Un beso.

  2. Fina Marí Buigues

    Muchas gracias por compartir tu experiencia, ojalá que haya muchas personas como tú concienciando y removiendo conciencias. No estamos solos, Jesús nos prometió que estaría con nosotros hasta el fin de los tiempos. Un abrazo. Fina Marí

Hay 1 comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.